Mas tú eres vivo por tu danzar sin motivo: Les llengües romàniques

Aproximadament un 8% de la humanitat parla llengües romàniques o neollatines, derivades del llatí vulgar, amb força semblances entre elles:

Malgrat les semblances, cadascuna d'aquestes llengües ha tingut la seva pròpia evolució. Les agrupem en cinc grups:

1. El grup central

El català es parla a Catalunya, el País Valencià, a les Illes Balears, a Andorra, a la franja de Ponent (Aragó), a l'Alguer (Sardenya) i a la Catalunya del Nord (França). És la vuitanta-vuitena llengua més parlada al món.
La llengua occitana va tenir el seu esplendor als segles XI i XIII, va ser la llengua dels trobadors i, durant un temps, considerada la més apta per a la poesia. Actualment, força amenaçada, s'estén per França i per Itàlia amb diverses varietats (gascó, llenguadocià, provençal, alvernès, llemosí, delfinès). L'aranès és un dialecte occità.

La llengua castellana és la llengua romànica amb més nombre de parlants, uns 500 milions, i és la segona llengua més parlada al món. Es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, amb una possible influència de les llengües celtes i el basc. Amb la conquesta dels territoris amb influència àrab, es va anar estenent cap al sud, i al segle XVI, cap a l'Amèrica Central i del Sud, a Guinea Equatorial i a algunes regions asiàtiques (Filipines).
El portuguès és una de les llengües més parlades al món (176 milions de persones), i tot i que es va originar a Portugal, el nombre de parlants més gran en l'actualitat es situa al Brasil.
El gallec el parlen a l'actual Galícia uns tres milions de persones, i està força emparentat amb el portuguès.

L'italià, parlat per uns cent milions de persones, presenta força diferències dialectals (el llombard, el toscà, el piemontès, el lígur, el vènet, l'emilianoromanyès, el napolità i el sicilià). L'italià modern es basa sobretot en el dialecte toscà de Florència. A diferència de les altres llengües romàniques l'italià fa el plural en -e (femení) o -i (masculí), com els nominatius plural de la primera i de la segona declinació.
El sard es parla a l'illa de Sardenya.

El francès va néixer als voltants de París i es va estendre per tot França. Durant el segle XIX, amb la colonització, va arribar arreu del món, sobretot a Àfrica, però també a alguns punts d'Amèrica i Oceania, i fins i tot a Àsia. A Europa, també és llengua oficial a Bèlgica, Suïssa, Itàlia, Luxemburg i Mònaco. El parlen uns 77 milions de persones com a llengua materna, però la xifra pot arribar als 128 milions si es tenen en compte els qui la tenen com a segona llengua.
El retroromànic es parla sobretot a zones del nord d'Itàlia i a una part de Suïsa. El parlen unes 60 mil persones.

El romanès és parlat per uns 28 milions de persones, la majoria a Romania, i una part a Moldàvia. Té una forta influència del substrat traci i l'aportació eslava.
El dàlmata prové del llatí que es parlava a la costa oriental del mar Adriàtic (Croàcia i Montenegro), però mai va passar dels 50 mil parlants. Ja no és una llengua viva, l'últim parlant va morir el 1898.