La República (509 - 27 aC)

Després de la caiguda de la Monarquia, amb l'expulsió de l'últim monarca, Tarquini el Superb, a Roma s'implantà el sistema republicà, segons el qual, els ciutadans escollien uns magistrats que s'encarregarien de la organització i del funcionament de la ciutat.

1. Les assemblees

• Els comicis curiats (comitia curiata), formats pel poble i dividits en 30 cúries, eren els encarregats de concedir l'imperium als magistrats superiors (cònsols i pretors). S'encarregaven d'alguns assumptes de dret privat.
• Els comicis centuriats (comitia centuriata), formats per 193 centúries (de l'època de Servi Tul·li), eren qui escollien els magistrats superiors. Intervenien en qüestions de guerra i pau. 
• Els comicis tributs (comitia tributa), format per 35 tribus (4 urbanes i 31 rústiques) escollien els magistrats inferiors (sense imperium) i els tribuns militars. Votaven les lleis i podien participar en certes decisions judicials, sempre subjectes al Senat.
• L'assemblea de la plebs (concilium plebis), integrada per plebeus, escollia les magistratures que defensaven els seus interessos, com ara el tribunat de la plebs, les decisions del qual es coneixien com a plebiscits.

2. Els magistrats

Els càrrecs de magistrat tenien tres característiques bàsiques: l'anualitat (excepte el cas del censor), la col·legialitat (amb l'objectiu d'evitar els poders absoluts) i la responsabilitat davant del Senat. Per arribar a ser magistrat, calia ser ciutadà romà amb fortuna, d'una banda, i de l'altra, amb experiència en la gestió d'afers públics. A més, calia no tenir cap registre d'indignitat.

2.1. Magistrats superiors

-Cònsols (2): eren els més importants, tenien l'imperium (poder de comandament militar i judicial), la potestas (capacitat legal per imposar la seva decisió) i la coercitio (capacitat per castigar). Eren la màxima autoritat en afers interiors i exteriors, convocaven i presidien el Senat i les assemblees.

-Pretors (2): també posseïen l'imperium, però sobretot s'ocupaven de les qüestions judicials. Eren el praetor urbanus (dels ciutadans) i el praetor peregrinus (dels afers estrangers).

-Censors (2): elaboraven el cens dels ciutadans. Cada 5 anys, al Camp de Mart, els ciutadans havien de declarar davant dels censors les seves dades personals i la seva fortuna; no fer-ho, els podia comportar perdre la seva condició de ciutadà romà. Els censors vigilaven els costums, la capacitat moral dels ciutadans dins de la seva classe social, i confeccionaven la llista dels membres del Senat (tenien la capacitat d'expulsar-ne els individus que consideressin indignes pel seu comportament negligent).

-Dictador: només en moments de perill per a l'Estat, un dels cònsols, a proposta del Senat, podia nomenar un dictador del qual depenien tots els poders durant sis mesos; passat aquest temps, o acabat el perill, aquest magistrat havia de retornar els poders que li havien estat atorgats.

2.1. Magistrats menors

-Edils (4, 2 plebeus i 2 patricis): s'ocupaven de mantenir l'ordre públic amb la vigilància dels carrers, els mercats i els aqüeductes, així com de la provisió de la ciutat i dels espectacles.

-Qüestors (4): s'encarregaven de les finances i la recaptació d'impostos. Era la primera magistratura a la qual podia aspirar un aspirant a la carrera pública (cursus honorum).

-Tribuns de la plebs (10): protegien els drets dels plebeus, fins i tot podien vetar els magistrats amb imperium.

3. El Senat

Com a institució, es va consolidar plenament durant la República. Estava compost per 300 membres que nomenava amb caràcter vitalici el censor entre els homes que havien ocupat magistratures superiors (patres et conscripti).

Per imposar el seu criteri, comptava amb dos instruments legals:

• Auctoritas patrum: per ratificar les lleis aprovades pels comicis.
• Consilium: consell-ordre dirigit als magistrats.

El senatus consilium eren les resolucions del Senat que s'havien de complir obligatòriament; com a institució, per una banda, limitava el possible abús de poder dels magistrats, però alhora, frenava la llibertat dels ciutadans que es reunien en assemblees. Tenia grans poders i alhora restringits: no decidia sobre guerra i pau però fixava la política internacional, no elegia els magistrats però podia privar-los de les seves funcions, decidia la fundiació de colònies i gestionava les finances públiques...

Una sessió al senat constava de les següents parts:

1. Lectura de l'ordre del dia per part del magistrat i debat sobre els assumptes que s'hi incloïen.
2. Els senadors, per ordre d'importància i segons la magistratura que havien ocupat, podien intervenir.
3. Votació.

4. Les lluites socials entre patricis i plebeus

Des del segle V aC, els ciutadans romans estaven dividits fonamentalment en dues classes socials: els patricis (noblesa, considerats descendents dels fundadors de Roma) i els plebeus (no gaudien de la plena condició de ciutadania, majoritàriament mercaders i artesans).

L'any 494 aC, els plebeus s'amotinaren a l'Aventí per posar de manifest que no treballarien en benefici de la ciutat si no s'equilibrava la situació a favor seu (secessio plebis) i amenaçaren de fundar una nova ciutat, rival de Roma. Aquest fet va obligar les classes patrícies a concedir-los una institució, els tribuns de la plebs. Més endavant, el 445 aC els plebeus aconseguiren declarar legalment vàlids els matrimonis entre patricis i plebeus (Lex Canuleia), i el 367aC, en virtut de les Licínies Sèxties, es va establir que un dels dos cònsols havia de ser plebeu.

Aquests canvis polítics i socials van donar pas a una nova aristocràcia composta per patricis i plebeus enriquits, la qual cosa els va portar a formar part també del Senat.

5. L'expansió de Roma durant la República

Un cop instaurada la República, els romans van portar a terme contínues lluites per aconseguir que Roma fos la ciutat hegemònica, primerament de la península Itàlica i després de tota la Mediterrània:

1. Conquesta d'Itàlia 509-272 aC

L'amenaça dels pobles itàlics veïns va durar dos segles:

• Guerres samnites (343 - 290 aC): Roma va trobar l'oposició de diversos pobles italians que es van unir entre ells. L'any 338 aC, va aconseguir dissoldre la Lliga Llatina (llatins i volscos); i l'any 238 aC va derrotar la confederació dels pobles itàlics del nord (etruscos, umbres i gals).
• Guerra de Tàrent: el 281 aC la colònia grega de Tàrent, al sud del a península Itàlica, va sol·licitar ajutda al rei Pirros (Epir) contra Roma. Les campanyes de Pirros no van aturar els romans i el rei se'n va tornar a Grècia. Durant els deu anys següents, Roma va completar la conquesta del sud d'Itàlia i va aconseguir imposar el seu poder sobre tota la Península. 

Roma es convertí en la ciutat hegemònica de tota la península Itàlica, i els romans van governar en nombroses ciutats, tant marítimes com interiors. Entre Roma i Cartago, la ciutat més important del nord d'Àfrica, i en aquells moments la seva aliada.

2. Expansió pel Mediterrani 272-27 aC

Un cop dominada Itàlia, Roma es proposà expandir-se pel Mediterrani. L'episodi més conegut d'aquesta etapa són les guerres púniques, que enfrontaren Roma i la poderosísima Cartago:

• Primera Guerra Púnica (264 - 241 aC): es van conquerir els territoris de Sicília i d'Hispània, va ser una guerra sobretot naval. Els cartaginesos van ser comandats per Amílcar Barca i després per Àsdrubal Barca. 
• Segona Guerra Púnica (218 - 202 aC): és la més famosa, sobretot per l'expedició d'Anníbal contra Roma creuant els Alps. Aquesta guerra provocà la derrota d'Anníbal a la batalla de Zama i l'arribada de Gneu Corneli Escipió a Empúries l'any 218 aC.
• Tercera Guerra Púnica (149 - 146 aC): íntegrament a territori africà, va significar la destrucció completa i definitiva de Cartago a càrrec de Publi Corneli Escipió Emilià.

Annexió de Macedònia, Grècia, Àsia Menor, Egipte, Síria, les Gàl·lies i Hispània.

6. Més conflictes interns

Els principals beneficiaris de l'expansió territorial romana van ser els comerciants plebeus rics i, sobretot, les grans famílies patrícies. En canvi, la guerra va arruïnar els camperols pobres, que es van veure obligats a emigrar. Roma es va convertir en una gran urbs amb una nombrosa plebs empobrida. En aquest context, des del segle II aC, va haver diferents guerres socials amb tres fites significatives:

• Els intents de reforma agrària dels germans Grac (tribuns de la plebs) a mitjan segle II aC, segons la qual es distribuïa el sòl públic entre els pobres i es repartia el blat al poble. El Senat no va veure mai amb bons ulls aquesta reforma i els germans van morir assassinats.
• L'aixecament dels pobles itàlics per reclamar el dret complet de ciutadania (91 - 89 aC). El tribú Marc Livi Drus havia promès terres als plebeus i la concessió de la ciutadania romana als pobles itàlics. Com aquest darrer punt no va ser ben vist pels senadors, Drus va ser assassinat, i els exèrcits aliats itàlics es van rebel·lar i van iniciar la Guerra Social (91 - 88 aC). Malgrat van ser derrotats, finalment van aconseguir la plena ciutadania romana.
• La revolta d'esclaus d'Espàrtac (73 - 71 aC). Els esclaus van derrotar diverses vegades els exèrcits romans. Finalment, però, Cras i Pompeu els van sotmetre i Espàrtac va morir. Gran part dels seus homes van ser crucificats al llarg de la via Àpia, als afores de Roma.

7. Juli Cèsar i el final de la República