Els primers anys de vida i l'educació

Primers anys de vida

En néixer, l'infant es col·locava als peus del pare: si l'aixecava i l'agafava als seus braços, el reconeixia com a fill i es comprometia a criar-lo i a educar-lo; però si el pare li donava l'esquena i l'abandonava, perquè considerava que ja tenia massa fills o que no tenia els mitjans per criar-lo, l'infant repudiat podia morir, ser adoptat per algú o convertir-se en esclau de qui el recollís. Sembla que les famílies romanes no eren molt prolífiques, la llei contemplava un privilegi als nobles que tenien tres fills.

Els pares no tenien l'obligació moral ni jurídica d'acceptar tots els fills nascuts del matrimoni, l'abandonament públic constituïa una pràctica habitual i legal, tant a les famílies pobres (plebeus) com a les riques (patricis). A Roma, davant del temple de la Pietas, hi havia la columna lactaria, on eren dipositats els infants abandonats, que habitualment els recollien persones disposades a explotar-los com a esclaus, captaires o, si eren nenes, prostitutes. Els infants deformats o considerats inútils, simplement eren eliminats.

Hi havia, per tant, dues maneres de tenir fills: entendrar-los i adoptar-los. L'adopció, que era un mètode per assegurar una descendència i d'adquirir un estatus social, es feia per mitjà d'una cerimònia privada davant d'un magistrat. Es podien adoptar nens abandonats o orfes i els fills legítims d'altres pares, amb el seu consentiment. L'adoptat prenia el cognom del seu nou pare.

L'infant acabat de néixer rebia el nom a partir del vuitè dia si era nen i del novè si era nena. Primerament prenia el praenomen (nom de pila), després el nomen (el de la família, l'únic que perdurava al llarg dels anys) i per últim el cognomen (que s'utilitzava per designar una qualitat física o mental de la persona). A vegades, a més del tria nomina, la persona podia contenir en el seu nom una indicació de la tribu a la qual pertanyia, o el domicili, la pàtria, el municipi o la colònia. Les dones només tenien praenomen i nomen. Els esclaus només eren designats amb un praenomen

Des del primer dia se'ls acompanyava d'amulets. Les primeres joguines eren els sonalls (crepitacula).

L'educació i l'escola

Del del naixement fins als tres anys (alumnus), els nens s'estaven a casa durant un llart període d'alletament, per part de la seva mare o d'una dida (nutrix). 

Fins a la pubertat, els nens dels ciutadans benestants eren confiats a un pedagog, anomenat també nutritor o tropheus. El nen anomenava al pare domine, però es relacionava més amb els serveis, la dida i el pedagog, que amb els seus pares. La dida l'ensenyava a parlar i el pedagog a escriure.

Als set anys, començaven a participar en la vida familiar i a assistir a l'escola: es vestien la toga pretexta i es penjaven al coll la bulla, una capseta rodona plena d'amulets.

L'objectiu era transmetre al nen l'ideal de la virtus, l'home consagrat totalment a la comunitat. La virtus comprenia també el respecte per les tradicions ancestrals i familiars (els bustos dels avantpassats s'exposaven a l'atri de la casa i eren passejats solemnement a cada enterrament). I tenia també una dimensió religiosa: l'home havia d'anteposar el respecte per les lleis divines per damunt de la seva vida pròpia i de l'interès de la pàtria.

L'escola (schola) era una institució reconeguda. Les classes es feien pel matí, amb una pausa per dinar, i continuaven a la tarda. El curs escolar començava al març i durava uns vuit mesos, no hi havia escola els dies festius ni els dies de mercat (cada nou dies). L'ensenyament no era obligatori ni estava controlat per l'Estat, els pares podien decidir lliurement per l'educació dels seus fills (alguns no rebien instrucció). D'altra banda, saber llegir i escriure estava tan preuat que molts pares estaven disposats a pagar perquè els seus fills rebessin educació.

Hi assistien junts nens i nenes fins als dotze anys, que es separaven, i només els nens de família rica continuaven estudiant. Un grammaticus els ensenyava els autors clàssics i la mitologia; algunes nenes tenien un preceptor que els ensenyava els clàssics. Els nois aprenien fonamentalment retòrica. Els romans de la meitat occidental de l'Imperi aprenien Llatí i Grec, i donaven menys importància als Esports i a la Música. Les noies aprenien l'ofici de dominae, de mestresses de casa.

Els estudiants escrivien sobre cerae o tabulae, unes taules de fusta cobertes de cera. Aquestes tauletes enquadernades eren els anomenats codex. L'estri per escriure eren els stilus o graphium, unes canyes rígides acabades en punta per ratllar la cera, i algunes, amb una espàtula a l'altre extrem per corregir els errors. En altres casos, també podien fer servir els papyrus (rotlles de papir), on s'escribia amb canyes acabades en punta (calamus) o amb ploma d'ocell i amb tinta. El papir es guardava enrotllat, i permetien més possibilitats que les cerae: esborrar amb aigua i fer servir colors, però eren més difícils de manipular. Al final de l'Imperi romà es va adoptar el pergamí, que enquadernat també rebia el nom de codex, amb un aspecte com el llibre actual. Per a les matemàtiques, es feien servir pedretes, botons o abacus.

A més d'anar a l'escola, els nens romans dedicaven gran part del temps a jugar. S'han trobat restes d'una gran quantitat de joguines utilitzades pels infants de l'antiga Roma: carros de fusta (plostella) de tracció animal (des de ratolins fins a cabres o gossos), bales de vidre o de terracota, baldufes (turbo), cèrcols (orbis), estels, gronxadors... Les nenes jugaven preferenment a nines (pupae) de roba, de cera, d'ivori, de fusta o de terracota; les més boniques tenien braços i cames articulats i vestits i mobles per a la casa.

Entre molts dels jocs a què jugaven els nens romans es poden destacar el cara o creu (capita aut navia), el joc de les nous (nuces), que consistia a fer piles de nous i després donar-hi un cop per fer-ne caure el màxim possible o d'altres com la gallineta cega, jocs de pilota, etc.

La infantesa acabava habitualment entre els setze i els disset anys, el dia que el nen vestia la toga viril. En el cas de les noies, als catorze anys ja es consideraven adultes (domina, kyria). Els nens rics abandonaven l'escola i optaven per la carrera pública (cursus honorum), i llavors estudiaven retòrica, o l'exèrcit. 

Era freqüent que fins al matrimoni, els joves s'associessin als collegia juvenum i practiquessin esports, esgrima, caça i altres activitats grupals. Per als joves romans, pubertat i iniciació sexual eren gairebé sinònims, però per a les joves, la seva virginitat tenia gairebé un caràcter sagrat.

Fins que el pare no moria, el fill no podia convertir-se en paterfamilias ni tenir un patrimoni propi. Fins a aquest moment, el fill (o la filla, si no estava casada o divorciada), continuava sota la seva autoritat, la patria potestas. Les dones eren eternament menors, sempre sota la tutela d'algun home.