La monarquia

La història de Roma comprèn des del segle VIII aC fins a la desaparició de l'Imperi romà, el segle V dC. Les etapes, segons els règims polítics, són:

1. La monarquia (753 aC - 509 aC)
2. La república (509 aC - 27 aC)
3. L'Imperi romà (27 aC - 476 dC)

Ser rei a Roma tenia un caràcter especial i representava una autoritat sagrada. Entre altres funcions, el rei era l'encarregat de consultar la voluntat dels déus (auspicia publica) i oferir sacrificis a les deïtats. A poc a poc, però, aquests funcions religioses les va anar delegant als col·legis sacerdotals que s'encarregaven del culte públic (sacra publica). També podia convocar l'assemblea del poble (comitia curiata), distribuïda en trenta cúries, amb poders limitats. Finalment, també comptava amb el Senat, format pels caps de les famílies patrícies (pater familias), que podia decidir qüestions de guerra i pau.

Amb els tres primers reis (llatinosabins), la monarquia no era una institució hereditària. Quan moria el rei, s'obria un període denominat interregnum, durant el qual el Senat havia d'escollir un dels seus membres com a interrex, amb la funció de triar en nou monarca en el termini de cinc dies. El rei no s'escollia per la seva ascendència sinó per les seves virtuts. El nou rei havia de comptar amb l'aprovació del Senat, i els auspicis havien de ser favorables. A més, els comicis curiats l'havien de dotar d'autoritat legal en converir-li l'imperium, que li permetria aplicar la llei i dirigir les tropes.

Després de la mort de Ròmul es van succeir a la ciutat sis reis llegendaris al llarg de dos segles:

Numa Pompili (715-673 aC)

Va organitzar la nova ciutat amb una sèrie de lleis i va començar a construir els primers temples i a posar ordre al món religiós i al culte als déus.

Tul·lus Hostili (672-640 aC)

Va ser un rei bel·licós i guerrer; va destruir Alba Longa i va conquerir altres ciutats etrusques.

Ancus Marci (640-616 aC)

Va continuar les conquestes del seu predecessor i va sotmetre moltes ciutats llatines. Se li atribueix el primer pont sobre el riu Tíber. 

Roma era ja una ciutat amb un gran nombre d'habitants, però encara formada per una munió de pobles disseminats entre els turons i separats per depresssions pantanoses. 

Els tres reis successors van ser etruscos:

Tarquini Prisc (616-579 aC)

Amb aquest rei es va iniciar la monarquia etrusca. Amb ells, el règim monàrquic va canviar per complet, es convertiria en una monarquia hereditària i els ciutadans serien distribuïts segons el seu nivell econòmic (no pel seu llinatge). Les relacions amb el Senat serien cada vegada més difícils i conflictives. Tarquini Prisc va modernitzar els paratges de la nova ciutat amb grans obres públiques com un sistema de clavegueram que anava a parar al riu Tíber o amb l'edificació del Circ Màxim o el temple de Júpiter al Capitoli. Aquest rei, autoritari i poc proper al poble, va ser assassinat pels fills d'Ancus Marci, que creien que l'estranger els havia arrabassat el poder que els pertanyia per dret.

Servi Tul·li (578-535 aC)

Va introduir la primera constitució política a Roma. Organitzà els ciutadans romans en cinc classes segons la riquesa que posseïen, i va dividir la ciutat en quatre barris per facilitar el reclutament militar i el pagament d'impostos, la va engrandir i la va envoltar de muralles. Va morir víctima d'un complot maquinat pel seu gendre, Tarquini el Superb.

Tarquini el Superb (535-509 aC)

Fou l'últim dels set reis de la monarquia romana. Cruel i arbitrari, va regnar despòticament i va acabar destronat. La llegenda explica que el seu fill, Sext Tarquini, va empènyer al suïcidi, pel seu comportament indecorós, una dona de caràcter virtuós anomenada Lucrècia, la qual cosa va provocar la revolta contra la monarquia. Tarquini el Superb va fugir i el títol de rei va ser abolit de la ciutat.

Troba aquesta explicació a les pàgines 54-57 del vostre llibre de text.

El verb: el present d'indicatiu actiu

Propuestas club de lectura. 3º ESO

Primera evaluación

Os he adjuntado una sinopsis con las propuestas que hicisteis para el club de lectura de la primera evaluación. Responded a este formulario antes del domingo 2 de octubre para escoger la lectura que más os atraiga, el lunes 3 os comunicaré en clase cuál será el libro escogido.

•   Jordi SIERRA: Las chicas de alambre

Jon Boix es un joven periodista que investiga sobre la vida de varias modelos que vivieron al límite. Su nuevo reportaje trata de aclarar la misteriosa desaparición de una de las más famosas top models de la historia, ocurrida hace diez años. Con Las Chicas de Alambre, Jordi Sierra Sierra i Fabra nos descubre los entresijos de un universo anhelado y envidiado, tras el que se ocultan chicos y chicas de carne y hueso, a veces demasiado jóvenes para el éxito.

•   Alessandro PULEO: Escucharás mi corazón

Ylenia tiene dieciocho años y padece una grave enfermedad del corazón. El deterioro de su estado de salud hace que ella y su familia deban trasladarse a Italia, donde, según les han contado, tendrán más posibilidades de encontrar un donante. Alessandro es un chico italiano de la misma edad que Ylenia cuya vida está marcada por las broncas continuas de su padre, los malos resultados en el instituto y las salidas alocadas con sus amigos.

La vida de ambos cambia radicalmente cuando se conocen. Al ritmo dramático de la enfermedad de Ylenia, se enamorarán y hallarán aquello que les faltaba: a Ylenia, las ganas de vivir; a Ale, un motivo para hacerlo...

•   Ransom RIGGS: El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares

El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares es una enigmática historia sobre niños extraordinarios y monstruos oscuros; una fantasía escalofriante ilustrada con inquietantes fotografías vintage que deleitará a jóvenes y adultos. De niño, Jacob creó un vínculo muy especial con su abuelo, que le contaba extrañas historias y le enseñaba fotografías de niñas levitando y niños invisibles. Ahora, siguiendo la pista de una misteriosa carta, emprende un viaje hacia la isla remota de Gales en la que su abuelo se crió. Allí, encuentra vivos a los niños y niñas de las fotografías aunque los lugareños afirmen que murieron hace muchos años.

•   Kami GARCIA y Margaret STOHL: Hermosas criaturas

Gatlin, un rincón perdido del profundo sur americano, Ethan Wate lucha por vencer su aburrimiento, hasta que un día se encuentra con Lena Duchannes, literalmente, la chica de sus sueños... y de sus pesadillas. Lo que sigue es una inteligente y moderna fantasía, un cuento de amores contrariados con un oscuro y peligroso secreto. Hermosas criaturas es un exquisito relato gótico que hechiza desde la primera página, sumergiendo al lector en un tenebroso mundo de magia y misterio.

•   Becca FITZPATRICK: Hush Hush

Un juramento sagrado. Un ángel caído. Un amor prohibido. Nora Grey, una alumna aplicada en busca de una beca para la universidad, vive con su madre viuda en una granja a las afueras de Pórtland, Maine. Cuando Patch se convierte en su nuevo compañero de instituto, Nora siente a la vez atracción y repulsión hacia este extra ño personaje que parece tener acceso a sus pensamientos. Luego se entera de que Patch es un ángel caído que quiere convertirse en humano. Nora está bajo su control, pero hay también otras fuerzas en juego y de repente se encuentra viviendo hechos inexplicables y en medio de una situación muy peligrosa. Una espectacular novela de romance paranormal.

•   Andrea TOMÉ: Entre dos universos

Salva y Mía, fans de los Beatles y el cine de terror de serie B, tienen un hobby poco habitual: asaltar casas abandonadas. Se cuelan en edificios en ruinas, se asoman a las ventanas y se preguntan cómo era la vida allí. Una noche, su juego da un giro inesperado. En el alféizar de una de esas casas encuentran una caja. Y la caja guarda las cenizas de un muerto. De repente, un sinfín de preguntas los asalta. ¿Quién fue ese hombre? ¿Por qué estaba allí? ¿Qué tiene que ver con ellos? El problema es que a Salva no le queda mucho tiempo para encontrar las respuestas que necesita, ni tampoco para descubrir sus verdaderos sentimientos hacia Mía….

•   John GREEN: El teorema de Katherine

Según Colin Singleton existen dos tipos de persona: los que dejan y los que son dejados. Él, sin duda, pertenece al segundo. Su última ex, Katherine XIX, no es una reina, sino la Katherine número diecinueve, que le ha roto el corazón. Para escapar de su mal de amores, y con el propósito de hallar un teorema que explique la maldición de las Katherine, Colin emprende junto a su amigo Hassan una aventura que le llevará a Gutshot, un pueblecito de Tennessee, y a la sospecha de que en la vida la inteligencia no siempre es la mejor compañera de viaje.

•   Suzane COLLINS: Los juegos del hambre

Ganar significa fama y riqueza. Perder significa una muerte segura. En una oscura versión del futuro próximo, doce chicos y doce chicas se ven obligados a participar en un reality show llamado Los juegos del hambre. Solo hay una regla: matar o morir. Cuando Katniss Everdeen, una joven de dieciséis años se presenta voluntaria para ocupar el lugar de su hermana en los juegos, lo entiende como una condena a muerte. Sin embargo Katniss ya ha visto la muerte de cerca y la supervivencia forma parte de su naturaleza. ¡Que empiecen los septuagésimo cuartos juegos del hambre!

Els primers anys de vida i l'educació

Primers anys de vida

En néixer, l'infant es col·locava als peus del pare: si l'aixecava i l'agafava als seus braços, el reconeixia com a fill i es comprometia a criar-lo i a educar-lo; però si el pare li donava l'esquena i l'abandonava, perquè considerava que ja tenia massa fills o que no tenia els mitjans per criar-lo, l'infant repudiat podia morir, ser adoptat per algú o convertir-se en esclau de qui el recollís. Sembla que les famílies romanes no eren molt prolífiques, la llei contemplava un privilegi als nobles que tenien tres fills.

Els pares no tenien l'obligació moral ni jurídica d'acceptar tots els fills nascuts del matrimoni, l'abandonament públic constituïa una pràctica habitual i legal, tant a les famílies pobres (plebeus) com a les riques (patricis). A Roma, davant del temple de la Pietas, hi havia la columna lactaria, on eren dipositats els infants abandonats, que habitualment els recollien persones disposades a explotar-los com a esclaus, captaires o, si eren nenes, prostitutes. Els infants deformats o considerats inútils, simplement eren eliminats.

Hi havia, per tant, dues maneres de tenir fills: entendrar-los i adoptar-los. L'adopció, que era un mètode per assegurar una descendència i d'adquirir un estatus social, es feia per mitjà d'una cerimònia privada davant d'un magistrat. Es podien adoptar nens abandonats o orfes i els fills legítims d'altres pares, amb el seu consentiment. L'adoptat prenia el cognom del seu nou pare.

L'infant acabat de néixer rebia el nom a partir del vuitè dia si era nen i del novè si era nena. Primerament prenia el praenomen (nom de pila), després el nomen (el de la família, l'únic que perdurava al llarg dels anys) i per últim el cognomen (que s'utilitzava per designar una qualitat física o mental de la persona). A vegades, a més del tria nomina, la persona podia contenir en el seu nom una indicació de la tribu a la qual pertanyia, o el domicili, la pàtria, el municipi o la colònia. Les dones només tenien praenomen i nomen. Els esclaus només eren designats amb un praenomen

Des del primer dia se'ls acompanyava d'amulets. Les primeres joguines eren els sonalls (crepitacula).

L'educació i l'escola

Del del naixement fins als tres anys (alumnus), els nens s'estaven a casa durant un llart període d'alletament, per part de la seva mare o d'una dida (nutrix). 

Fins a la pubertat, els nens dels ciutadans benestants eren confiats a un pedagog, anomenat també nutritor o tropheus. El nen anomenava al pare domine, però es relacionava més amb els serveis, la dida i el pedagog, que amb els seus pares. La dida l'ensenyava a parlar i el pedagog a escriure.

Als set anys, començaven a participar en la vida familiar i a assistir a l'escola: es vestien la toga pretexta i es penjaven al coll la bulla, una capseta rodona plena d'amulets.

L'objectiu era transmetre al nen l'ideal de la virtus, l'home consagrat totalment a la comunitat. La virtus comprenia també el respecte per les tradicions ancestrals i familiars (els bustos dels avantpassats s'exposaven a l'atri de la casa i eren passejats solemnement a cada enterrament). I tenia també una dimensió religiosa: l'home havia d'anteposar el respecte per les lleis divines per damunt de la seva vida pròpia i de l'interès de la pàtria.

L'escola (schola) era una institució reconeguda. Les classes es feien pel matí, amb una pausa per dinar, i continuaven a la tarda. El curs escolar començava al març i durava uns vuit mesos, no hi havia escola els dies festius ni els dies de mercat (cada nou dies). L'ensenyament no era obligatori ni estava controlat per l'Estat, els pares podien decidir lliurement per l'educació dels seus fills (alguns no rebien instrucció). D'altra banda, saber llegir i escriure estava tan preuat que molts pares estaven disposats a pagar perquè els seus fills rebessin educació.

Hi assistien junts nens i nenes fins als dotze anys, que es separaven, i només els nens de família rica continuaven estudiant. Un grammaticus els ensenyava els autors clàssics i la mitologia; algunes nenes tenien un preceptor que els ensenyava els clàssics. Els nois aprenien fonamentalment retòrica. Els romans de la meitat occidental de l'Imperi aprenien Llatí i Grec, i donaven menys importància als Esports i a la Música. Les noies aprenien l'ofici de dominae, de mestresses de casa.

Els estudiants escrivien sobre cerae o tabulae, unes taules de fusta cobertes de cera. Aquestes tauletes enquadernades eren els anomenats codex. L'estri per escriure eren els stilus o graphium, unes canyes rígides acabades en punta per ratllar la cera, i algunes, amb una espàtula a l'altre extrem per corregir els errors. En altres casos, també podien fer servir els papyrus (rotlles de papir), on s'escribia amb canyes acabades en punta (calamus) o amb ploma d'ocell i amb tinta. El papir es guardava enrotllat, i permetien més possibilitats que les cerae: esborrar amb aigua i fer servir colors, però eren més difícils de manipular. Al final de l'Imperi romà es va adoptar el pergamí, que enquadernat també rebia el nom de codex, amb un aspecte com el llibre actual. Per a les matemàtiques, es feien servir pedretes, botons o abacus.

A més d'anar a l'escola, els nens romans dedicaven gran part del temps a jugar. S'han trobat restes d'una gran quantitat de joguines utilitzades pels infants de l'antiga Roma: carros de fusta (plostella) de tracció animal (des de ratolins fins a cabres o gossos), bales de vidre o de terracota, baldufes (turbo), cèrcols (orbis), estels, gronxadors... Les nenes jugaven preferenment a nines (pupae) de roba, de cera, d'ivori, de fusta o de terracota; les més boniques tenien braços i cames articulats i vestits i mobles per a la casa.

Entre molts dels jocs a què jugaven els nens romans es poden destacar el cara o creu (capita aut navia), el joc de les nous (nuces), que consistia a fer piles de nous i després donar-hi un cop per fer-ne caure el màxim possible o d'altres com la gallineta cega, jocs de pilota, etc.

La infantesa acabava habitualment entre els setze i els disset anys, el dia que el nen vestia la toga viril. En el cas de les noies, als catorze anys ja es consideraven adultes (domina, kyria). Els nens rics abandonaven l'escola i optaven per la carrera pública (cursus honorum), i llavors estudiaven retòrica, o l'exèrcit. 

Era freqüent que fins al matrimoni, els joves s'associessin als collegia juvenum i practiquessin esports, esgrima, caça i altres activitats grupals. Per als joves romans, pubertat i iniciació sexual eren gairebé sinònims, però per a les joves, la seva virginitat tenia gairebé un caràcter sagrat.

Fins que el pare no moria, el fill no podia convertir-se en paterfamilias ni tenir un patrimoni propi. Fins a aquest moment, el fill (o la filla, si no estava casada o divorciada), continuava sota la seva autoritat, la patria potestas. Les dones eren eternament menors, sempre sota la tutela d'algun home.

Evolució de la llengua llatina

Les primeres manifestacions escrites en llatí daten entorn de l'any 500 aC, època en què Roma estava sota el domini dels etruscos, dels quals va treure l'escriptura. Els etruscos, a la vegada, l'havien adoptada dels grecs.

Els caràcters de l'alfabet llatí, que encara fem servir actualment, procedeixen d'una versió occidental de l'alfabet grec.

La història de la llengua llatina comprèn un període molt extens en el qual es poden distingir diverses etapes:

1. Llatí preliterari (s. VI-III aC). Els testimonis que ens han arribat són bàsicament inscripcions. Es considera com a primer testimoni de la llengua llatina el Lapis niger, una inscripció sobre un bloc de pedra situada al fòrum de Roma. La llengua llatina d'aquest període té moltes influències d'altres llengües de la península Itàlica, sobretot de l'etrusc i del grec.
2. Llatí arcaic (s. III-I aC). Aquesta fase comença amb els primers testimonis conservats de textos literaris: els escriptors inicien un procés de normalització d'una llengua que fins llavors no s'havia utilitzat a la literatura escrita. A partir del model del grec literari, creen el lèxic necessari per als diversos gèneres, es reflexiona sobre l'ortografia, la gramàtica i l'estil. Plaute i Terenci.
3. Llatí clàssic (s. I aC - I dC). Culmina el procés de bastir una llengua apta per a totes les necessitats d'expressió, obrint-se a noves modalitats d'escriptura com la filosofia, la lírica o la medicina. Cèsar, Tit Livi, Virgili, Ovidi, Horaci.
4. Llatí postclàssic (s. I-III dC). La llengua literària queda estabilitzada en el llatí clàssic (que va assolir una gran unitat arreu de l'Imperi), mentre que el llatí parlat continua patint l'evolució normal de tota llengua viva, distanciant-se cada vegada més de l'escrit i amb fortes diferències entre les variants geogràfiques.
5. Llatí tardà (s. III-VII dC). El llatí i la llengua parlada són percebuts com dues entitats diferents.
6. El llatí medieval (s. V-XV dC). El llatí és un vehicle només escrit. Una llengua de cultura i prestigi (universitat, llibres..)
7. El llatí humanístic (s. XVI dC). Es fa servir com a llengua de cultura, però ja no és l'única.
8. El neollatí. Usat per la ciència i la tècnica per crear paraules noves que no existien en llatí.

El llatí sempre ha presentat una forta diglòssia, una gran diferència entre la llengua formal i la llengua que es parlava normalment. Les llengües romàniques han evolucionat del llatí parlat o vulgar, que evolucionà al marge de les etapes aquí numerades.

Visita aquesta web per saber-ne més!

El verb sum

El substantiu. La primera declinació

La fundació de Roma

Després que els grecs es van apoderar de Troia, el príncep troià Enees (fill de la deesa Venus i del mortal Anquises) i els seus homes van fugir cap a Itàlia fins arribar la regió del Laci, on van ser acollits pels llatins. Allí, Enees es va aliar amb el rei aborigen Llatí i es va casar amb la seva filla Lavínia. En honor al seu nom, va fundar la ciutat de Lavínium, i trenta anys més tard, el seu fill Ascani, va fundar la ciutat d'Alba Longa.

El tretzè rei d'Alba Longa, Numítor, va ser destronat pel seu germà Amuli, el qual, amb l'objectiu d'evitar que la seva posició com a rei es veiés amenaçada, no només va acabar amb la descendència masculina de Numítor, sinó que a més va convertir la seva neboda, Rea Sílvia, en una verge vestal. Però Rea Sílvia no va compir amb el seu vot de castedat, i va engendrar amb Mart els bessons Ròmul i Rem.

Per la seva condició de sacerdotessa, va abandonar els seus fills a una cistella al riu Tíber, el qual els abocà al turó Palatí, on van ser recollits i adoptats per una lloba que es va encarregar d'alletar-los.

Ròmul i Rem van créixer sans i forts, i arribats a l'edat adulta, coneixent el seu origen, es van proposar l'objectiu de destronar Amuli i retornar el tron d'Alba Longa al seu avi Numítor. Assolit aquest objectiu, després que Ròmul matés Amuli, es van proposar fundar una ciutat. Donat que eren bessons, no era possible decidir qui era el primogènit, així que van recórrer a un auguri que establís quin dels dos havia de ser el fundador de la nova ciutat. Ròmul va pujar al turó Palatí i Rem a l'Aventí. Primer, Rem va observar sis voltors sobrevolant el turò, però després, Ròmul en va veure dotze. Amb aquest auguri, Ròmul va delimitar el terreny traçant un solc a la terra amb l'arada al Palatí, l'origen de la Roma quadrata, amb la promesa que qui travessés els límits i amenacés la ciutat, moriria. El primer en aventurar-se a saltar per sobre del perímetre marcat va ser el mateix Rem, ressentit per la seva derrota, i Ròmul va castigar aquest atreviment ferint de mort a Rem. La fundació de Roma data del 21 d'abril del 753 aC.

Als inicis de Roma, amb la intenció de poblar la ciutat, Ròmul va acceptar qualsevol home sense tenir en compte el seu passat. Els primers habitants van ser homes, la qual cosa impedia el creixement de la població, i les dones dels pobles dels voltants no es volien relacionar amb els habitants de Roma per la seva baixa condició. Aleshores, el jove monarca va organitzar una festa (jocs esportius) a la qual va convidar els sabins, una tribu veïna, amb una intenció maligna: apoderar-se,  arrabassar i esposar les dones (700), fet que es coneix com el rapte de les sabines. Fins i tot Ròmul es va unir en matrimoni amb la sabina Hersília. Aquest esdeveniment va provocar una guerra civil entre llatins i sabins, però  va acabar amb una bona conciliació: romans i sabins van pactar unir-se sota unes lleis comunes i una monarquia doble, la de Ròmul i la del rei sabí Tit Taci. La sort no va acompanyar el rei sabí, la mort del qual va permetre que Ròmul s'erigís com a únic monarca durant 38 anys.

La monarquia de Ròmul va establir unes institucions polítiques i una organització social des dels seus inicis:

• Els ciutadans es dividien en patricis (amb funcions religioses i càrrecs públics) i plebeus (que s'encarregaven del conreu de la terra i la cria del bestiar). Els plebeus prestaven servei al seu patrici a canvi de protecció.
• El jove rei va dividir els primers habitants de roma en tribus i en trenta cúries (divisions administratives). Va crear un Senat de cent membres (tres senadors per cúria i tres per cada tribu, més un president) encarregat de votar les propostes del monarca i de jutjar delictes lleus, ja que el mateix Ròmul s'encarregava dels greus. A més, va crear un exèrcit de tres-cents homes, els celeres, la seva guàrdia personal.

Visita les pàgines 38-41 del vostre llibre de text per consultar l'episodi de la fundació de Roma.

Abecedari i accentuació

Consulta la pàgina 18 del vostre llibre de text.

De l'indoeuropeu a la llengua llatina

L'any 1813 es va crear la denominació d'indoeuropeu per designar la mare d'un seguit de llengües que, parlades per diversos pobles d'Europa i de l'Índia, presenten semblances significatives. No en conservem cap evidència escrita, però ha estat reconstruïda pels lingüistes mitjançant un mètode comparatiu. Els estudis d'aquests autors i d'altres de posteriors permeten afirmar que entre el cinquè i el quart mil·lenni aC va viure a l'Europa central i a les estepes Sibèria un poble, l'indoeuropeu, que parlava una llengua de la qual van sorgir, entre d'altres, el llatí i el grec.

El llatí és, per tant, una llengua del tronc indoeuropeu situada geogràficament en els seus origens a la regió del Laci, una petita regió de la península Itàlica amb Roma com a epicentre. Els testimonis escrits més antics daten del segle VI aC, i ens ha arribat una gran quantitat d'obres de tota mena com a evidència de la constant vitalitat d'aquesta llengua. 

L'extensió de la llengua llatina està directament relacionada amb la política expansionista dels homes que la parlaven:

• Al segle III aC ja es parlava a tota la península Itàlica.
• Entre els segles III i I aC els romans van conquerir Hispània, la Gàl·lia, el nord d'Àfrica i els regnes hel·lenístics.
• Al segle I dC l'Imperi romà s'estenia per tota la Mediterrània.
• I durant els segles I i II dC s'havien annexionat l'actual Gran Bretanya, els pobles del sud del Rin i del Danubi i la Dàcia.

Els romans implantaren el llatí en tots aquests territoris, però la part oriental de l'Imperi sempre fou d'expressió predominantment grega. Altres territoris esdevingueren bilingües o tingueren poca penetració del llatí.

La vitalitat de la llengua llatina no s'aturà amb la caiguda de l'Imperi romà, ja que el llatí esdevingué llengua de cultura fins a l'Edat Mitjana. D'altra banda, la pervivència d'aquesta llengua es manté a les llengües que s'en deriven, les llengües romàniques, també amb la seva expansió arreu del món, traspassant els oceans.

Consulteu aquesta explicació a les pàgines 12 i 13 del vostre llibre de text.

La descripción personal

Describir es presentar los rasgos característicos de seres, objetos, lugares, fenómenos... del mundo real o de uno imaginario.

EL RETRATO

Según la actitud del autor de la descripción, distinguimos dos tipos:

• La descripción objetiva: se presentan los rasgos de la persona (alto, delgada...)
• La descripción subjetiva: el autor incluye su punto de vista (bonachón, egoísta...)

Según los rasgos que describamos, podemos distinguir:

• La prosopografía: descripción de las características físicas (hombre grueso, nariz aguileña...)
• La etopeya: descripción de las características psicológicas y morales de la persona (alumnos responsables, mirada hostil...)

Generalmente, los retratos deben responder a una estructura en la que se suelen distinguir tres partes:

1. La presentación de la persona
2. Su caracterización (prosopografía y etopeya)
3. El cierre (una síntesis de la descripción o una valoración final de la persona)

Los rasgos lingüísticos más característicos de una descripción son:

• Sustantivos concretos (piel, pelo, espalda, manos...)
• Adjetivos calificativos (corpulento, sucio, encallecidos...)
• Verbos copulativos (ser, estar y parecer)
• Adverbios de modo (pesadamente)
• Comparaciones (como una tropa de asalto, como la más oscura noche...)

Para nuestra primera actividad sobre la descripción personal, que consiste en describir la imagen del personaje de ficción que habéis encontrado, y para ampliar vuestro léxico, visitad este fantástico recurso sobre sustantivos y adjetivos para describir personas.

Encontrarás una explicación más detallada en las páginas 67 y 68 de vuestro libro de texto.

Puedes seguir aprendiendo y ampliando conocimientos sobre la descripción en este enlace.

Tarea 1. La noticia

Nuestra primera tarea va a consistir en la redacción de una noticia por parejas.

Después de haber analizado algunas noticias del diario satírico El Mundo Today, ahora es vuestro turno. Os voy a pedir que redactéis una noticia satírica sobre un hecho de actualidad, perteneciente a la sección que pactaremos en clase.

Vuestra noticia tiene que respetar la estructura que hemos estudiado, tanto a nivel visual (estructura externa) como de contenido (estructura interna). Pese a desarrollar un tema satírico, es imprescindible que mantengáis un nivel de expresión formal en el texto, adecuado a la situación comunicativa de los textos periodísticos.

Además del texto definitivo impreso, en la entrega debéis adjuntar el esquema con el que lo habéis planificado, adaptado a vuestra noticia:

Estos serán los criterios de evaluación para que los reviséis bien antes de entregar vuestro texto:

Esta tarea será la primera nota de la evaluación y el primer texto periodístico del proyecto. ¡Ya estoy esperando los resultados y ansioso por compartirlos!

Los tipos de periodismo y la noticia

LOS TIPOS DE PERIODISMO

Podemos distingir tres tipos de géneros periodísticos según la intención del autor:

1. El periodismo de información: el periodista a informa al receptor de modo objetivo e impersonal sobre un hecho de actualidad (datos y circunstancias). Predomina el lenguaje denotativo. Se consideran géneros informativos la noticia y el reportaje objetivo. 
2. El periodismo de opinión: el redactor analiza un tema de actualidad desde un punto de vista personal, incorpora su interpretación y valoración. Predomina el lenguaje connotativo. Se consideran géneros de opinión el editorial, la carta al director o el artículo de opinión.
3. Los géneros mixtos: en estos textos periodísticos, se combinan las características de los dos géneros anteriores. Se consideran géneros mixtos la crónica, la entrevista, la crítica o el reportaje interpretativo.

LA NOTICIA

Una noticia es un texto breve que tiene el propósito de informar objetivamente sobre un hecho de interés ocurrido recientemente en un ámbito concreto, según la sección del diario en la que aparezca (política, sociedad, cultura, deportes...).

La estructura de la noticia responde al siguiente esquema:

• En el título se expresa con pocas palabras el tema de la noticia. A menudo, puede completarse con un antetítulo y un subtítulo.
• En la entradilla se resume la información esencial del suceso, dando respuesta a las seis preguntas básicas de toda información: ¿qué, quién, cómo, cuándo, dónde, por qué?.
• En el cuerpo de la noticia se desarrolla y se completa la información de la entradilla.

La forma de pirámide invertida cumple con la intención de que el lector pueda estar informado de lo que sucede solamente leyendo hasta la entradilla. Si le interesa conocer más información, puede seguir leyendo el cuerpo, pero si ya ha tenido suficiente, puede pasar ágilmente a leer otras noticias del diario. 

El lenguaje de las noticias es claro, breve, preciso y fácil de comprender. Por lo general, se utiliza un léxico sencillo, y las frases suelen ser cortas, directas y afirmativas.

Puedes ver esta explicación en las páginas 151 y 152 de vuestro libro de texto.